Vaig dir que no li donaria us a aquest blog però, ha sigut inevitable. Tinc clar que ara mateix hauria d'estar dormint ja que demà matino però no puc. Tinc tantes coses al cap que tan sols puc deixar de pensar ni en una sola... que si els estudis, que si els amics, que si aniversaris, que si percussió... vaig de cap i cap a baix. Però no m'han d' influir tant els problemes, hauria de poder caminar sola cap endavant amb el cap ben a munt però no m'és , tot el que pogueu imaginar-vos em supera.
Mai m'he vist capaç de canviar d'aires, de deixar que les coses es facin a la seva manera i canviar la meva vida, el que m'agrada deixar-ho enrrere per començar una nova etapa amb alguna cosa que potser m'agradi més però... crec que ja és l'hora de començar a saltar, somriure, ballar, cantar, de ser feliç. Ja em toca i m'ho mereixo així com també no mereixo coses que tinc però n'estic molt agraida. Ara si que tornaré a ser jo. A viure com mai he viscut abans, a canviar-ho tot i no empenedir-me de res.
M'atreveixo a dir avui que... la vida és maca quan t:adones que l’única cosa lletja ets tu quan plires.
